Johannesburg. I ara què?

Domingo Jiménez Beltrán
Exdirector de l’Agència Europea de Medi Ambient. Actualment conseller en els Serveis de la Comissió Europea. Premi Dotze Estrelles per al Medi Ambient 2002

La tercera cimera de Nacions Unides dedicada al medi ambient cal analitzar-la en el context internacional dels darrers trenta anys i també en el marc de la política comunitària ambiental i l’evolució del concepte de desenvolupament sostenible. Durant aquestes dècades el medi ambient ha passat de ser una qüestió marginal i de caire romàntic anhelat després de la industrialització accelerada que es va produir acabada la Segona Guerra Mundial, particularment a Europa, a convertir-se en un aspecte important de l’agenda política internacional. Johannesburg ha suposat un altre pas endavant en aquest procés.

La primera cimera organitzada per Nacions Unides sobre medi ambient, que va tenir lloc a Estocolm el 1972, va ser anomenada la cimera del «desenvolupament humà». L’objectiu era superar la idea, aleshores imperant, que el medi ambient era una càrrega o una limitació per al desenvolupament, i fou un factor determinant que va influir en la política comunitària de medi ambient que es va iniciar amb la Cimera Europea de París d’aquell mateix any i sense la qual no es pot concebre la construcció de l’Europa comunitària. I a partir d’aquest any 1972 ja no es poden entendre els dos processos separadament, el global -o de les cimeres de Nacions Unides- i el comunitari -o de l’avanç en les polítiques ambientals i per al desenvolupament sostenible.

La Cimera de Rio, el 1992, fou la concentració més gran que s’hagi vist mai de caps d’Estat i de govern (més de 140). Ningú no se la va voler perdre, per si de cas; des del president Bush, pare, fins a Fidel Castro, que va pronunciar un apassionat i aplaudit discurs antropocèntric de menys de dos minuts. També hi va assistir el president González, que va prometre que Espanya triplicaria en la dècada següent (ja acabada) el volum d’ajut al desenvolupament (coses que passen!). Tots hi van estar per discursejar sobre desenvolupament i medi ambient.

La Cimera de Rio, celebrada cinc anys després de la publicació de l’informe de l’anomenada Comissió Brunland (pel nom de l’exprimera ministra noruega que la presidia) de Nacions Unides «El futur a les nostres mans» -que va introduir el concepte de desenvolupament sostenible («que assegura la satisfacció de les necessitats de les generacions presents sense comprometre la capacitat de les generacions futures de satisfer les seves»)-, es va presentar com la cimera del desenvolupament i el medi ambient amb l’aspiració d’integrar-los. I ara la Cimera de Johannesburg s’ha qualificat, sense cap tipus de problema, com la del desenvolupament sostenible.

Sense entrar encara en els resultats específics de la cimera celebrada a Johannesburg entre el 24 d’agost i el 4 de setembre, i si no ens trobéssim sumits en l’anomenada societat de la informació, la del canvi tecnològic i del consum accelerat, poc predisposada a relativitzar el progrés, podríem concloure que la situació prèvia a la cimera no estava malament, ja que en matèria de medi ambient en només trenta anys s’havia passat, almenys en termes conceptuals, de ser una limitació per al desenvolupament a ser una qüestió que calia integrar en el desenvolupament i, finalment, a poder esdevenir el sistema, o desenvolupament en si mateix, amb la introducció del concepte de desenvolupament sostenible. Aquest concepte ha aportat, a més, un contingut de futur a la política ambiental, ja que l’ha integrat, sense desvirtuar-la, en el nucli d’aquest model de desenvolupament.

Com a salt qualitatiu no estaria gens malament, encara que només fos des del punt de vista intencional i encara que l’aspiració final seria la d’un avanç real en el procés cap a un desenvolupament més sostenible.

En termes pràctics, però, en què consisteix el desenvolupament sostenible? Com s’està aplicant a la Unió Europea? Què té a veure amb mi com a ciutadà i consumidor? I sobretot, què ha aportat a la pràctica la Cimera de Johannesburg al progrés cap a un desenvolupament de futur, o més sostenible que l’actual? I finalment, quins són els desafiaments més importants que queden pendents per consolidar aquest marc conceptual i instrumental a escala de la Unió Europea que permeti crear les condicions que facin possible el canvi cap a un desenvolupament més sostenible?

El concepte i la seva interpretació pràctica

Del concepte de desenvolupament sostenible s’han donat i es continuen donant diverses interpretacions a partir de l’original, i molt poques la milloren, encara que bona part de les interpretacions la matisen adaptant-la als interessos dels col·lectius que la instrumentalitzen.
Per a les mentalitats més economicistes consistiria a «viure dels interessos i no del capital», o sigui, a utilitzar els recursos però sense minvar-los; per als empresaris seria «l’economia de la permanència» o la manera d’adaptar el negoci a les condicions de l’entorn per continuar fent més negoci, encara que diferent.

I per a la majoria dels mortals, encara que només fos una utopia, podria ser «com millorar la qualitat de vida per a tothom, ara i en el futur». Per aconseguir-ho caldria utilitzar amb eficàcia i eficiència els recursos de tot tipus disponibles. Tot això s’ha traduït en aquest paradigma tan impactant d’allò que inicialment va ser el «factor 4» -o la manera de desenvolupar-se el doble amb la meitat dels recursos- i després «factor 10», que intentaria resoldre les disparitats Nord-Sud, ja que permetria als primers desenvolupar-se el doble però amb la cinquena part dels recursos i al Sud multiplicar per deu o fins i tot per vint el seu desenvolupament en el mateix període amb només el doble dels recursos actuals, amb la qual cosa es reduiria la desigual distribució actual, en què menys del 20 % de la població utilitza més del 80 % dels recursos totals.

És curiós que aquests paradigmes, que sonaven utòpics fora del cenacle ecologista o ambientalista fa només cinc o sis anys, hagin entrat no solament a les administracions, sinó també, i sobretot, als cercles empresarials no especuladors, i amb més força després dels recents escàndols financers i de gestió, que estan impulsant la famosa Tripple Botton Line, que s’ocupa de les dimensions econòmica, social i ambiental del negoci sostenible o perdurable i les atén, i que faria impensables els anomenats per Greenpeace «crims corporatius» que destrossen el Tercer Món.

En termes pràctics, el desenvolupament sostenible consisteix a fer servir d’una manera eficaç i equitativa els recursos disponibles o desacoblar el desenvolupament socioeconòmic de l’ús i la degradació dels recursos i de la pèrdua de qualitat ambiental.

No és res més que viure millor de veritat, en termes de millora de qualitat de vida i de satisfacció de les nostres necessitats reals, no imposades o creades, que són les que condueixen a una alienació i una frustració creixents. I fer-ho produint menys residus, incorporant menys contaminants a l’atmosfera, a l’aigua i a la nostra cadena alimentària (perquè l’aire que respirem, l’aigua que bevem i els aliments que consumim siguin més saludables i no solament menys contaminants), consumint menys recursos no renovables o limitats (com ara els combustibles fòssils, formats durant milions d’anys, però també el sòl, les costes, etc.) i menys recursos renovables però d’ús limitat per permetre’n la renovació (com són l’aigua, els boscos, etc.) sense afectar els processos bàsics de funcionament del planeta (com ara el clima, la capa d’ozó, els cicles dels nutrients, etc.).

Escolti, i qui no ho voldria, això? Doncs sembla que tots ho volem, però no necessàriament ara i no precisament jo, sinó que comencin els altres, i qui vingui després que s’apanyi, perquè, tal com citava Groucho Marx en una de les seves pel·lícules, «el futur? Però què ha fet el futur per mi?». Potser en aquesta percepció del concepte de mera solidaritat amb el futur pot trobar-se la barrera per a la posada en pràctica d’aquest paradigma, que en qualsevol cas sembla ineludible. Com em deia recentment un conegut polític progressista espanyol, «això del desenvolupament sostenible no ven, i en particular això de la solidaritat amb el futur no mou el personal», i més especialment els faedors finals, els consumidors, les corporacions locals i els empresaris com a responsables finals dels canvis en els models de consum i producció.

I és aquí, en aquesta diatriba, en la manera de traduir el concepte del desenvolupament sostenible en alguna cosa també concreta i immediata, on les experiències recents a escala comunitària adquireixen un gran interès, tant per les accions iniciades com per les mancances evidents, i són transportables a l’àmbit global quan intentem analitzar les perspectives en aquest moment, amb la Cimera de Johannesburg encara recent i esperant fer-la bona a la pràctica, sobretot a escala comunitària, perquè no passi com amb la Cimera de Rio.

Si fem una abstracció del que ha passat des de l’11 de setembre, no hi ha dubte que tant a escala global com, sobretot, dins de la Unió Europea s’han produït canvis conceptuals i perceptius importants pel que fa al medi ambient i sobretot pel que fa a integrar-lo en el desenvolupament com a part del terme «desenvolupament sostenible». I és en la posada en pràctica d’aquest procés on fallem. No vam estar a l’alçada dels acords de Rio i ara la qüestió continua sent no solament l’anàlisi dels acords de Johannesburg, sinó també si serem capaços en qualsevol cas de fer-los bons o fins i tot millorar-los a la pràctica, en particular a la Unió Europea.

La construcció d’una estratègia a la Unió Europea

A escala comunitària hi ha hagut en els darrers quatre anys, obviant el parèntesi de la presidència espanyola (també afectada per les proximitats de l’11 de setembre), una sèrie de desenvolupaments que anomenaria convergents i que van motivar el llançament el juny del 2001, a la Cimera Europea de Göteborg, d’una Estratègia Comunitària per al Desenvolupament Sostenible, amb els seus principis i objectius concrets, alguns ambiciosos i uns altres, tal com veurem, superats per Johannesburg. Aquesta estratègia, afegida a l’anomenada Agenda Socioeconòmica de Lisboa, significa un seriós compromís polític al màxim nivell (caps d’Estat i de govern) per emprendre d’una manera conjunta i indissoluble les tres dimensions d’un veritable desenvolupament: la social, l’econòmica i l’ambiental, o sigui el desenvolupament sostenible.

El fet més important és que els caps d’Estat i de govern han obligat a revisar els progressos en general i en les polítiques concernides en particular (en agricultura, energia, transport, etc., dins del procés integrador anomenat de Cardiff, per la cimera de l’any 1998 en què es va aprovar) sobre la base d’un paquet ampli d’indicadors estructurals, que conformarien l’anomenat Informe de Síntesi anual que es discutiria en cada cimera de primavera. La primera va ser de Barcelona, que fou potser fallida per ser la primera, però també possiblement per la baixa prioritat atorgada per la presidència al tema.

I les referències generals generades a Rio, en particular l’Agenda 21 i la Declaració, van ser les claus que han permès que progressés el concepte de «desenvolupament sostenible», concepte en un principi vexat o ridiculitzat com a teoritzant i d’extracció ecologista, però que finalment, tal com veurem, s’ha imposat a la Unió Europea.

Primer formalment, ja que s’ha establert com a objectiu de la Unió Europea ja en el Tractat d’Amsterdam, i davant del qual les polítiques del Mercat Únic i econòmiques i de la mateixa Unió Monetària serien instrumentals.

En segon lloc s’ha imposat políticament: es va posar en marxa, a la Cimera de Göteborg el juliol del 2001, una veritable Estratègia Comunitària per al Desenvolupament Sostenible, o més ben dit, per al desenvolupament més sostenible.

Tercer, pràcticament, ja que el mateix Consell Europeu, la màxima instància comunitària, ha assumit l’execució de l’Estratègia, amb revisions anuals en cada cimera de primavera, sobre la base dels anomenats Informes de Síntesi que, amb uns quaranta indicadors que cobreixen les dimensions socials, econòmiques i ambientals del desenvolupament sostenible o simplement del desenvolupament desitjable, es pretén que siguin un barem del veritable progrés en l’assoliment d’una major qualitat de vida i per a tothom (principi d’equitat) amb un ús inferior i una degradació menys intensa dels recursos naturals (principis d’efectivitat i eficàcia).

A aquesta introducció pràctica del concepte hi ha contribuït d’una manera decisiva el fet que molts grups actius de la societat civil, com ara els col·lectius locals i les associacions empresarials més avançades, que poden identificar-se com els «faedors» (doers), ja que són els que finalment executen les polítiques, hagin adoptat el desenvolupament sostenible com un instrument de programació a mitjà termini i de gestió. Els municipis, per mitjà de l’Agenda Local 21, han generat fins i tot una competitivitat entre ciutats; i les empreses amb la referència a la Tripple Bottom Line, o a la triple dimensió social, econòmica i ambiental d’un negoci que aspira a ser durador o sostenible, ja han aconseguit que les que entren en l’índex Dow Jones de la sostenibilitat hagin donat més beneficis en borsa que la resta.

La Unió Europea en una posició avantatjada

I quines són aquestes circumstàncies convergents que creen la línia argumental o la lògica d’una intervenció comunitària en aquest tema i d’interès tant en l’àmbit dels estats membres com en l’àmbit comunitari i possiblement global, que van servir de base a un cert lideratge de la Unió Europea a Johannesburg, encara que en aquest cas només fos per sortir del pas, i que poden conformar el fonament perquè la Unió Europea «mostri el camí» cap a un desenvolupament més sostenible i, d’aquesta manera, legitimi les seves propostes de futur i creï un efecte d’arrossegament global que afecti fins i tot els Estats Units?

1. L’Agència Europea de Medi Ambient ha mostrat contínuament, des del primer informe del 1995, que malgrat l’èxit inqüestionable de la Política Ambiental Comunitària (cap país, ni tan sols Dinamarca, no ho hauria fet millor fora de la Unió Europea) no hi havia una millora generalitzada suficient de la qualitat ambiental, i que això només s’aconseguiria mitjançant canvis en les polítiques econòmiques i sectorials. En qualsevol cas, calia revisar aquestes polítiques, ja que la seva evolucióno solament no era admissible, o insostenible -no únicament en termes ambientals, fins i tot en termes socioeconòmics-, sinó que la seva expansió incontrolada i no integrada a la resta del context socioeconòmic feia perillar els seus propis objectius (molt trànsit col·lapsa el trànsit i redueix l’accessibilitat i la mobilitat, molt turisme destrueix el turisme i la seva qualitat, el creixement abusiu de la demanda energètica genera apagades i restriccions crítiques, etc.) pel fet que erosiona les bases que els sustenta i, a més a més, conculca les altres polítiques afins. La referència a la sostenibilitat consolida les mateixes finalitats socioeconòmiques de les polítiques econòmiques i sectorials.
2. L’exercici d’anàlisi i revisió de les polítiques econòmiques i sectorials,efectuat dins del procés d’integració o de Cardiff, per analitzar de quina manera responien o eren coherents amb la política ambiental, i ara més recentment amb l’objectiu del desenvolupament sostenible (articles 2 i 6 del Tractat), va mostrar un fet molt interessant i és que aquestes polítiques eren a més incoherents entre si, o dit d’una altra manera, que la política de transport conculcava l’energètica (l’augment de la dependència energètica d’inseguretat en el subministrament és degut bàsicament a l’increment insostenible en el trànsit i el transport rodat, molt superior al de l’economia). I el mateix podem dir de moltes pràctiques agrícoles intensives.La referència a la sostenibilitat permet potenciar les sinergies entre les diferents polítiques i crear objectius comuns o compartits o, en qualsevol cas, convergents.
3. La idea bàsica a escala comunitària seria no solament fer més política(i no únicament més mercat, tal com proclamen els Estats Units), sinó també, i sobretot, establir noves maneres de fer política seguint els principis de l’anomenada governabilitat, que inclouen, juntament amb els instrumentals de transparència, control i participació pública, els d’eficàcia i coherència i que es tradueixen en la potenciació dels mecanismes assenyalats de revisió anual oberta del progrés en totes les polítiques econòmiques i sectorials, tenint present que cal reconduir les polítiques esmentades per tal d’apropar-se als objectius a mitjà i a llarg termini acordats en l’Estratègia per al Desenvolupament Sostenible (i la seva dimensió externa o de participació a la sostenibilitat global) i en l’Agenda socioeconòmica.

Per tant, el paradigma del desenvolupament sostenible a escala comunitària s’identifica com un concepte operatiu d’aplicació immediata, per perfeccionar la situació ara i a curt i a mitjà termini i no solament en el futur, és a dir, de solidaritat amb el present o amb nosaltres mateixos, o de pur egoisme ben entès. Això respondria al desafiament llançat pel president Prodi de fer de la Unió Europea l’economia més competitiva basada en el coneixement, ja que el desenvolupament sostenible no és res més que això, un desenvolupament basat en el coneixement i no en la ignorància pel que fa a les seves conseqüències fins i tot immediates i de caràcter socioeconòmic i no únicament ambiental.

Amb aquesta línia argumental, la Unió Europea ha estat progressant des del desembre del 1997, quan el primer ministre suec, Goran Persson, va proposar que s’establissin mecanismes per a la revisió de totes les polítiques comunitàries en clau d’integració i/o de sostenibilitat. S’ha progressat, d’una manera lenta però segura, en les diferents cimeres europees i sobretot s’han creat expectatives entre la societat civil, incloent les ONG més actives a escala comunitària, encara que es van veure una mica frustrades precisament durant el període clau per a la preparació de Johannesburg, el primer semestre d’aquest any, durant la presidència espanyola, en què no va ser una de les prioritats, possiblement per la influència dels efectes de l’11 de setembre, que van afectar l’agenda política.

Tot seguit farem una anàlisi amb perspectiva de futur, aprofitant i intentant fer bons els resultats de Johannesburg, potser positius, ordenats amb una idea bàsica, que és la que pot donar sentit de direcció a la Unió Europea, la idea que la Unió Europea pot mostrar el camí als països desenvolupats, amb un sentit també oportunista, o de captació dels beneficis que es derivin d’aquesta acció pionera, i, per tant, d’un recurs necessari a la innovació, i sobretot que es legitimi en l’àmbit global per liderar una globalització més sostenible.

El diferent context de Johannesburg

Per mesurar Johannesburg cal no oblidar que el patró és diferent del de Rio, tant per la diferent situació geopolítica com pel context o el marc multilateral ambiental. A Rio es va arribar en una situació d’eufòria econòmica i política, de canvis prometedors, amb progrés econòmic, la caiguda del mur de Berlín i l’obertura a l’Est, amb una globalització esperançadora i beneficiosa per a tothom; mentre que a Johannesburg, i en part com a seqüela de l’11 de setembre, s’hi arriba amb una situació de realitats dures, amb un reconeixement continuat de les diferències Nord-Sud, un creixement imparable de la immigració forçada i un desànim en l’eradicació de la pobresa, el terrorisme cada vegada més accentuat, la globalització que beneficia els de sempre, etc.

I a més a més, a Rio tot quedava per fer en matèria de multilateralisme en medi ambient i hi havia tres grans convenis damunt de la taula i propostes substancioses en termes conceptuals i de principis continguts en la Declaració i l’Agenda 21, i que a Johannesburg semblaven ja superats, però de fet encara no s’havien posat en pràctica.

I cal no oblidar la situació immediatament anterior a la Cimera, tant en l’àmbit de la Unió Europea com en l’àmbit global, i que es va plasmar en l’última reunió preparatòria de la Cimera de Bali, a la qual es va arribar esperant un miracle que finalment no es va produir, i en la qual, a més de confirmar-se que els temes que més preocupaven els països en desenvolupament, o G77 -els d’accés als mercats i finançament del desenvolupament-, es consideraven ja tancats, el que es va fer va ser confirmar alguns objectius concrets referents a la prioritat acordada dels temes de proveïment d’aigua potable, sanejament urbà i accés a l’energia, i recalcar la necessitat de progressar cap a nous models de producció i consum, i es va deixar l’Agenda completament oberta pel que fa a la resta de temes.

A escala comunitària tampoc no hi va haver cap miracle en la Cimera Europea de Sevilla, que era la darrera oportunitat després de l’aturada que es va produir a la Cimera de Barcelona, després de quatre anys de progressos en el desenvolupament d’una estratègia comunitària que hauria tingut el clímax a Barcelona com a resultat de l’empenta final donada a Göteborg (que finalment va donar nom a l’estratègia). Encara que a Sevilla es van confirmar les ambicions de la Unió Europea, també es va confirmar que tant els acords de Doha com els de Monterrey no es reobririen, però que se n’exigiria l’acompliment i fins i tot se’ls va citar com a base per al famós Acord Global (Global Deal), que tantes esperances havia suscitat abans de l’11 de setembre, i es va insistir en la necessitat d’una agenda positiva per a la globalització, en el reforçament de la governabilitat en l’àmbit nacional i en les prioritats especifiques acordades a Bali (aigua, sanejament, energia, etc.), a les quals es van sumar la salut i la Iniciativa per a Àfrica. Així mateix, es va insistir en la necessitat de traduir les prioritats en objectius i calendaris concrets.

En resum, arribem a Johannesburg amb desafiaments més importants, però al mateix temps amb menys expectatives, menys capacitats i menys preparació i amb tot el pes de les conseqüències de l’11 de setembre. I per si no fos prou, els grans temes per als països desenvolupats, o per al G77, com ara l’accés al mercat i el finançament del desenvolupament, es consideraven ja tancats, per a molts del G77 en fals, en les conferències prèvies de Doha i Monterrey, respectivament. I finalment, davant de l’empenta en multilateralisme o cooperació global ambiental de Rio, a Johannesburg es va arribar en un moment en què pràcticament només la Unió Europea apostava fort en aquest sentit, amb el bagatge de Kyoto. I, a més a més, apostant per acords i compromisos concrets en el temps, fins i tot en àrees, com ara l’energètica, en què la Unió Europea no estava legitimada per a un progrés pràctic.

Per això, en contra de l’opinió que les expectatives de Johannesburg eren potser massa elevades, la realitat és que eren massa baixes i per aquest motiu cal considerar, en qualsevol cas, els resultats com uns resultats de mínims i, per tant, cal complir-los al peu de la lletra i construir o avançar en la mesura del possible sobre els resultats en qüestió.

A Johannesburg s’esperava, en conseqüència, una presència elevada de caps d’Estat, l’aprovació d’un pla d’acció, amb accions concretes de responsabilitat dels governs (tipus I) i dates per complir-les, per anar una mica més enllà de Rio, i el que finalment es van anomenar les cinc prioritats de Kofi Annan.

Què s’ha aconseguit a la pràctica a Johannesburg?

Encara que, com ja es va comprovar a la Cimera de Rio -que fou un èxit en si mateixa, ja que va suposar un salt qualitatiu a l’agenda política, però no es van complir els acords-, el valor de Johannesburg es demostrarà en la nostra capacitat per fer bo o no el que s’hi ha aconseguit -ja sigui molt o poc. Per aquest motiu, l’anàlisi que presentem tot seguit és des d’un doble punt de vista: dels resultats assolits pel que fa a la manera com ha afectat o no l’agenda política, en particular de la Unió Europea; i, en segon lloc, de les perspectives perquè aquesta vegada siguem conseqüents i en lloc de plantejar els resultats de la cimera com un sostre o una aspiració màxima, que és el que es va fer amb la Cimera de Rio, ho plantegem com una base sobre la qual cal construir o com el mínim comú denominador de les nostres aspiracions.

A Johannesburg es va aconseguir:

Una Declaració en què es confirmen els principis de Rio, alguns dels quals cal repetir per la gran vigència que mantenen i el poc respecte que obtenen, com els de responsabilitat global compartida però diferenciada (base per a obligacions diferents dels països en el protocol de Kyoto), de prevenció, precaució i cautela (bàsics per a la intervenció diferenciada en el mercat de la Unió Europea i els Estats Units, ja que la Unió Europea aplica el principi que permet prendre mesures, encara que l’evidència no sigui total, quan els riscos són greus), d’internalització de costos (base per als anomenats preus justos), etc. I, a més a més, consolida com a requisit essencial els canvis en els models de producció i consum, i advoca per la reconstrucció de la solidaritat humana i l’eradicació de les condicions més insostenibles, com ara la fam. Així mateix, advoca per l’establiment de polítiques a mitjà termini que permetin la participació en la formulació i l’execució de polítiques i en la presa de decisions en general, sempre acompanyades de mecanismes de vigilància i avaluació per assegurar el control públic i el rendiment de comptes polítics. I una qüestió innovadora després dels darrers escàndols corporatius: advoca per reforçar la responsabilitat corporativa.

Un Pla d’Acció que inclou algunes obligacions de resultats, quant a objectius concrets que cal assolir en terminis determinats, o només tendencials o de millora desitjable, però també recull obligacions de mitjans que es consideren imprescindibles o elements condicionants per progressar.

Entre els objectius concrets cal destacar: reduir a la meitat abans del 2015 la població que no té accés a aigua potable i a un sanejament bàsic, la qual cosa implica l’ambiciosa empresa de donar aquest servei a uns 1.500 milions addicionals d’éssers humans, amb treballs ingents i gairebé impossibles en grans conurbacions; recuperar la pesca o els estocs pesquers a un nivell sostenible abans del 2015, i ens podem imaginar l’envergadura d’aquesta empresa només sabent que a l’àrea propera a la Unió Europea les zones que han superat l’anomenat «límit biològic segur» són més del 70 % a tots els nostres mars; minimitzar els riscos per substàncies químiques abans del 2020, també una tasca ingent d’acord amb la situació general del control de les substàncies químiques produïdes i utilitzades amb només una part d’aquestes substàncies avaluades i poques realment controlades en les condicions finals; i per acabar, aturar abans del 2010 les pèrdues de biodiversitat, és a dir, que no continuï la degradació dels nostres ecosistemes, amb les implicacions que això té, ja que cal exigir que la pesca, l’agricultura i les explotacions forestals i mineres, els creixements costers i les urbanitzacions, els plans hidrològics i d’infraestructures i, en general, totes les nostres actuacions territorials no continuïn minvant la nostra fauna i la nostra flora i la funcionalitat dels nostres ecosistemes, o com construir les nostres infraestructures sense destruir les valuoses, també des del punt de vista socioeconòmic, infraestructures naturals.

Entre els objectius qualitatius o tendencials figuren: un increment urgent i substancial (no es va acceptar l’objectiu concret del 15 % propugnat per la Unió Europea) en la contribució d’energies de fonts renovables i la promoció de mercats per a productes ecològics o provinents de l’agricultura ecològica, d’un gran interès per als països en desenvolupament.

Entre les obligacions de mitjans se’n reprenen algunes de la Declaració del Mil·lenni, de l’any 2000, com ara la de disposar d’estratègies nacionals operatives per al desenvolupament sostenible abans del 2005 i que en el cas de la Unió Europea ja existeix més o menys, però no en el cas de la meitat dels estats membres -entre els quals falta Espanya-, que l’havien d’haver ultimat abans de Johannesburg, i sobre aquest punt cal fer una menció especial, ja que suposa la peça clau d’aquesta estratègia. Una altra obligació, i la més difícil, és la creació obligada d’un esquema marc a deu anys de programes per a la producció i el consum sostenible, una obligació que ja s’havia autoimposat la Unió Europea abans d’anar a Johannesburg.

També hi va haver altres assoliments no objectivables, com impulsar i apropar-nos a la ratificació del protocol de Kyoto aconseguint que Rússia i el Japó no tornessin sobre els seus passos, l’establiment d’una coalició liderada per la Unió Europea per al progrés en les energies renovables i l’establiment d’un total de dues-centes societats de cooperació, o cooperacions voluntàries, entre les quals figura la relativa a l’aigua, de la Unió Europea amb els NEI, que agrupen esforços voluntaris (accions de tipus II) entre governs, empreses, ONG i altres agents de la societat civil.

Convé no oblidar que malgrat que a Johannesburg es va arribar amb menys ambicions que a Rio el 1992 i que encara que no hi van assistir molts dels mandataris que sí que van anar a Rio, com ara el president dels Estats Units i el president d’Espanya, s’hi van concentrar gairebé 65.000 persones i fou un gran esdeveniment, que només el medi ambient sembla capaç de convocar. Almenys es va aconseguir una declaració política que recupera l’esperit de Rio i sobretot es va establir un pla amb alguns objectius i un calendari per intentar reconduir la globalització, ara com ara purament mercantilista, i fent-la una mica més sostenible, perquè contribueixi a una major o suficient qualitat de vida per a tothom ara i en el futur. Amb això, almenys, es pretendria donar resposta a les cinc prioritats de Kofi Annan, propiciades per la Unió Europea -aigua, salut, energia, agricultura i biodiversitat-, amb la qual cosa es busca un equilibri adequat entre les anomenades accions de tipus I, que comprometen els estats i que propugnava la Unió Europea, i les de tipus II, amb la participació del sector privat i de la societat civil i altres voluntaristes, que semblava que fossin les úniques que volien els Estats Units.

Avaluacions de tots colors

És clar que els resultats concrets partint de la base de les baixes expectatives no van estar gaire allunyats del que s’esperava. Tanmateix, cal admetre que és possible que la cimera, d’acord amb les avaluacions realitzades, estigués a la baixa alçada de les circumstàncies, però evidentment no va estar a l’alçada dels grans desafiaments esmentats.

Les lectures són molt diverses i n’hi ha de tots colors. No sempre són equidistants i la seva anàlisi, com sempre, ens permet fer una lectura profitosa per a la projecció dels resultats cap al futur i per fer bo o consolidar el que s’ha aconseguit i, sobretot, per construir a partir d’això.

Per al president Prodi, Johannesburg va ratificar la necessitat d’organitzar aquestes cimeres, encara que al mateix temps WWF la qualifiqués en una interpretació lliure de la WSSD com la World Summit of Shameful Deals, o Cimera dels Acords Vergonyants.

Per a la directora general de Medi Ambient de la Comissió Europea fou una mostra que el multilateralisme funciona, mentre que per a WWF fou la prova que els processos intergovernamentals no funcionen.

Per al president Prodi, a Johannesburg es va deteriorar encara més la imatge del món desenvolupat (incloent la Unió Europea, i no solament els Estats Units). A més, el president Prodi ha assenyalat amb rotunditat que no funciona el plantejament del mercat com a instrument d’ajut al desenvolupament (o l’ajut com a resultat del mercat), sinó que han d’anar junts (o l‘ajut al desenvolupament com a objectiu en si mateix!): «From trade to help to trade and help», en paraules textuals de Prodi. El mateix Prodi ha arribat a esgrimir com a causa del fracàs de la proposta de la Unió Europea d’assolir l’objectiu del 15 % per a la contribució de les energies renovables el fet, sens dubte cert, que la Unió Europea (amb el tímid 6 % de quota) no estava legitimada per forçar l’acord esmentat, de la mateixa manera que tampoc no ho estava, segons Prodi, en el tema dels subsidis en agricultura, tan penalitzadors per a l’agricultura del Tercer Món.

Per a bona part de l’estament polític, el desenvolupament sostenible s’ha consolidat en l’agenda política, en paraules de P. Cox, president del Parlament Europeu, qui al mateix temps feia referència a l’impacte creixent entre les aspiracions de l’agenda política i la capacitat política per actuar i sobretot per prendre els resultats de la cimera com una base de partida i no com un sostre de les nostres aspiracions. Asseveracions que ha confirmat amb extrema duresa el president del Consell Mundial d’Empreses per al Desenvolupament Sostenible, Bjorn Stigson, que va repetir diverses vegades que el desafiament no era tècnic, sinó polític i de manca de capacitat institucional, la qual cosa ja és prou greu!

També hi ha força coincidència en l’enfocament reforçat en la producció i el consum sostenible en el procés polític, que implica com a condició ineludible que el mercat comenci a funcionar per al desenvolupament (sostenible) i no a l’inrevés, segons una apreciació compartida pel ministre de Medi Ambient danès, C. Schmidt, i pel Buró Europeu de Medi Ambient, J. Hontelez.
Per a la comissària Margot Wallstrom, els instruments de Johannesburg, la Declaració i el Pla d’Acció, juntament amb les conferències de Doha i Monterrey, formarien una base de partida per a la societat de cooperació global (o per a l’acord global, no assolit) per al desenvolupament sostenible.

Mentre que per a les ONG en general, a Johannesburg es va perdre l’oportunitat de donar al desenvolupament sostenible un impuls significatiu, els Estats Units encara contestaven els resultats de Rio, i la Unió Europea, molt voluntariosa, no podia superar els temes de la globalització (positiva), la millora de l’accés als mercats i la de l’ajut al desenvolupament i l’exigència de la responsabilitat empresarial.

La meva percepció personal seria:

Que la cimera va estar gairebé a l’alçada de les baixes expectatives generades.

Que continua havent-hi una gran distància entre el que es diu, o els acords, i el que es fa, o els assoliments, o tal com van dir els nens a Johannesburg, «talk, talk, talk…, act, act, act…», o menys parlar i més fer. Com ha dit el WBCSD, «walking the talking», que en traducció lliure i inspirant-nos en Machado, seria, més o menys, «fer camí parlant», diria jo.

Que esperem que finalment aquesta vegada sí, que aquesta vegada sí que es complirà almenys el que s’ha acordat i que això es vigilarà i s’exigirà contínuament.

Que almenys crearem les condicions i les capacitats institucionals perquè l’emergent societat civil pugui exercir tot el seu potencial més enllà de les limitacions dels mateixos governs.

I que, finalment, encara que l’exercici de realisme ens hagi deixat uns acords de mínims, no es perdi una promesa de futur per superar, en millors èpoques, els acords de Doha i Monterrey i poder aconseguir una globalització positiva, com pretenia i pretén, suposo, la Unió Europea, amb mercats oberts i plens d’oportunitats per als països en vies de desenvolupament i amb un ajut al desenvolupament que acompanyi d’una manera indissoluble i proporcionada el mercat (i repari les seves limitacions o defectes). No sembla, però, que això sigui possible si no es nodreix d’alguna fiscalitat global, tal com reclamava el mateix president Chirac a Johannesburg, per a aquest Fons Global per a l’Eradicació de la Pobresa i el Desenvolupament Sostenible. És hora no solament de dures realitats, sinó també de promeses per a un futur, per força i necessàriament, millor, sense renunciar a la sostenibilitat.

I que la Unió Europea mostri el camí!

I ara què?
Perspectives perquè la Unió Europea mostri el camí de la sostenibilitat. I se’n beneficiï?

Sense que calgui fer una abstracció de prioritats evidents a curt i a mitjà termini, com són les que fan referència al Pacte d’Estabilitat Econòmica, com a peça clau de la Unió Monetària i de la moneda única, i sobretot l’ampliació i la mateixa convecció per al desenvolupament o l’adaptació política i institucional de la Unió Europea que ocuparan l’agenda política, juntament amb els de política exterior, no hi ha cap dubte que l’objectiu de la Unió Europea continua sent aconseguir un desenvolupament sostenible segons l’article 2 del Tractat i per al qual la majoria d’aquestes prioritats són instrumentals.

Aquestes altres urgències no han d’obviar la construcció del procés cap a una major sostenibilitat que garanteixi una progressiva millora de la qualitat de vida ara i en el futur i en la mesura del possible per a tothom, a més de contribuir a la sostenibilitat global o una globalització positiva, que era un dels punts de partida de la contribució de la Unió Europea a Johannesburg i és part de l’anomenada dimensió externa de l’Estratègia Comunitària per al Desenvolupament Sostenible.

A continuació presentem un intent d’analitzar les condicions de partida i els condicionants de futur perquè la Unió Europea pugui liderar aquest canvi a escala global partint del canvi en l’àmbit de la Unió Europea.

Una perspectiva favorable per a la Unió Europea

Hi ha elements convergents suficients per posicionar favorablement la Unió Europea en aquest procés:

L’agenda multilateral s’amplia progressivament per preveure les tres dimensions del DS.

L’Estratègia Comunitària per al Desenvolupament Sostenible (EDS) és sens dubte la més avançada (encara que insuficient com a tal) en l’àmbit regional i, a més a més, es pot qualificar de madura pel fet d’haver sobreviscut i, fins i tot, d’haver crescut en les condicions no favorables de les darreres presidències (després de l’11 de setembre) i del mateix procés de Johannesburg.

Avui en dia, l’Estratègia Comunitària per al Desenvolupament Sostenible es troba fortament lligada a la posada en pràctica de l’anomenada governabilitat, que es considera la peça clau per al desenvolupament, on l’element determinant -tal com fins i tot reconeixia fa poc temps un setmanari econòmic gens sospitós en aquest tema- seria la capacitat institucional, molt més enllà dels mateixos programes econòmics i que difícilment pot avançar sense un marc per a la cohesió i l’eficiència com el que ofereix l’Estratègia Comunitària per al Desenvolupament Sostenible.

En aquest sentit, l’Estratègia Comunitària per al Desenvolupament Sostenible ja ha demostrat la seva utilitat com a referent en la revisió en curs de les polítiques agrícola i pesquera per tal que siguin més governables i sostenibles.

I, finalment, sembla que tot es decanta a la consecució de maneres sostenibles de producció i consum, i per això l’orientació o l’organització del mercat, posat al servei del desenvolupament i no al revés, seria la peça clau, a més de ser un esperó significatiu per a la innovació i la competitivitat.

Tant el Consell d’Afers Generals de la Unió Europea, del 30 de setembre, com el de Medi Ambient, del 17 d’octubre, han recollit aquesta situació favorable i el repte per a la Unió Europea d’obrir el camí, ja que en les seves conclusions han inclòs la connexió de l’Estratègia Comunitària per al Desenvolupament Sostenible amb l’agenda multilateral i amb les conferències de Doha de l’OMC el novembre del 2001, de Monterrey de Nacions Unides el març del 2002, amb la Cimera de l’Alimentació de Roma de la FAO i, naturalment, amb el paquet de la Cimera de Johannesburg de Nacions Unides, incloent-hi la Declaració del Mil·lenni de Nacions Unides del 2000 i tots els acords de Rio del juny del 1992, encara vigents i actuals!

En aquestes reunions recents, el Consell ha confirmat la necessitat de revisar l’Estratègia Comunitària per al Desenvolupament Sostenible l’any 2003 en vista dels desenvolupaments recents, i per donar suport, en paraules seves, als resultats de Johannesburg i respondre a altres objectius multilaterals, amb la qual cosa es reconeix que molts d’aquests objectius poden anar més enllà dels que s’han acordat a escala comunitària.

Exigències i oportunitats per a la Unió Europea

En aquest sentit, convé no oblidar que la Unió Europea va obtenir a Johannesburg no solament una responsabilitat per liderar el canvi (de la qual es pot sentir orgullosa, però no necessàriament satisfeta), sinó també compromisos concrets que superen els que es van acordar en la vigent Estratègia Comunitària per al Desenvolupament Sostenible, com ara el Pla a Deu Anys per a la Producció i el Consum Sostenible, la necessitat de mostrar el camí per a l’objectiu propugnat de la quota del 15 % el 2015 (ara és del 6 %, amb un objectiu del 12 % per al 2010), avançar realment en polítiques agrícola i pesquera (amb el 100 % dels estocs recuperats el 2015!) sostenibles i no subvencionades i, naturalment, anar més enllà dels compromisos de Doha en accés als mercats i almenys complir els de Monterrey d’ajut al desenvolupament (assolir la mitjana del 0,39 % del PIB en AOD i un mínim del 0,33 % per a cada Estat membre). Qualsevol persona que pensi que això no és ambiciós si es compleix com a mínims, que miri la situació actual en els informes recents de l’Agència Europea de Medi Ambient!

Així, doncs, partim d’una situació en la qual disposem d’una agenda multilateral que, encara que no és ambiciosa, pot determinar canvis significatius i crear les condicions per a canvis més radicals si es consideren bàsics els acords per anar més enllà, una vegada demostrat que les propostes són possibles i fins i tot saludables en termes socioeconòmics. Existeix la instrumentació, almenys política, de partida per tal que la Unió Europea pugui mostrar el camí i obtenir fins i tot beneficis amb aquesta actitud pionera i, per tant, innovadora. A més a més, caldria afegir que aquest plantejament reforçaria la tesi que es pot fer de l’ampliació una oportunitat també en matèria de desenvolupament sostenible, plantejar seriosament la sostenibilitat com a objectiu bàsic de l’ampliació i fer del patrimoni comunitari un instrument per això i no un objectiu en si mateix.

Tal com deia fa poc el director de WWF, Tony Long, en el debat sobre l’Estratègia Comunitària per al Desenvolupament Sostenible, «les oportunitats per al lideratge de la Unió Europea augmenten». I tal com va indicar el ministre danès Schmidt, «és l’oportunitat per actuar i el nostre èxit depèn sobretot de la nostra pròpia habilitat».

Reflexions per al futur

El que ve tot seguit és una interpretació personal de la situació i de les perspectives que s’obren per a la Unió Europea si, tal com deia el ministre danès, «actuem amb una certa destresa a l’hora d’emprendre una agenda política consolidada». Cal, però, que s’instrumentalitzi sobre la base de les capacitats existents o de potenciar i fer que les capacitats institucionals responguin almenys a les expectatives de la societat civil.

La idea bàsica consisteix a traduir l’agenda política en un propòsit socioeconòmic clar, dins d’una visió aclaridora i cohesionadora i acompanyada d’un sentit de la direcció. Propòsit, visió i sentit de la direcció.

Propòsit

L’objectiu de la Unió Europea és el desenvolupament sostenible (articles 2 i 6 del Tractat), amb l’economia i el mercat com a instruments.

En la mateixa línia del propòsit del president Prodi de «fer de la Unió Europea l’economia més competitiva basada en el coneixement» i de la interpretació empresarial del WBCSD que defensa que el desenvolupament sostenible no és fer menys negoci sinó diferents negocis, cal objectivar el propòsit també en termes de solidaritat amb el present i no solament amb el futur.

Es tractaria d’aconseguir ja una major (o suficient) qualitat de vida real i per a una majoria creixent per mitjà de la cohesió i l’eficàcia en l’acció que permet el paradigma del desenvolupament sostenible, fonent el present i el futur en una acció cognitiva que introdueix la dimensió atemporal d’una gestió racional basada en el coneixement del nostre únic capital natural i construït («construir sense destruir»). Amb aquest propòsit es tractaria de superar el curt termini de l’economia de mercat que no se sotmet al seu caràcter instrumental i el tractament simptomàtic del qual, que a més no permet preveure ni tan sols gestionar les crisis, s’imposa sobre la racionalitat d’un plantejament integrador en l’espai i el temps. És molt possible que la «pacificació de l’economia» i la seva submissió a la racionalitat del desenvolupament sostenible fos l’assoliment més important d’una globalització positiva.

També és molt possible que calgui completar aquest propòsit d’extracció tecnopolítica amb un aprofundiment de les seves dimensions ètica, cultural i fins i tot estètica per fer d’aquest procés el que el Club de Roma al seu dia va anomenar «la tercera revolució industrial», les dues anteriors basades en l’accés a noves primeres matèries i fonts d’energia (primer el carbó i després el petroli). Es basa en l’abandonament progressiu d’aquestes primeres matèries i fonts d’energia i en l’ús racional més que no pas en l’abús dels recursos, la qual cosa la podria convertir en la primera revolució d’àmbit mundial, però això supera el marc d’aquesta dissertació.

Visió

Essencialment, el desenvolupament sostenible no seria res més que un desenvolupament basat en el coneixement i, a més a més, conseqüent amb els cinc principis que garanteixen la governabilitat (de transparència, coherència, efectivitat, control i participació pública) i traduïble en la simple visió de la desvinculació o desacoblament progressiu fins a arribar al desacoblament absolut, entre la millor (o suficient) qualitat de vida (desenvolupament fins ara) i l’ús de recursos i la degradació ambiental.

És important buscar la instrumentalització progressiva d’aquesta visió final dins del procés de construcció de les polítiques comunitàries existents i en desenvolupament i el seu reflex fins i tot en el procés institucional de revisió i execució de les polítiques comunitàries, per a la qual cosa cal partir d’algunes tesis simples que comencen a emergir dins d’aquesta visió simplificadora:

•  L’Estratègia Comunitària per al Desenvolupament Sostenible s’ha de considerar (convenientmentreforçada) com el concepte marc o, en paraules de John Hontelez (EBE), «as the corner stone and not the stone in the corner», és a dir, com la pedra angular i no una pedra arraconada.
• La producció i el consum sostenible es troben al centre del procés.
• El mercat (interior) ha de treballar per a aquests processos i en general per al desenvolupament (sostenible) i no a l’inrevés (Min Schmidt), és a dir, necessitem dirigir el mercat i no que el mercat ens dirigeixi (JH), ja que a més atén més a l’oferta o els interessos dels productors/empresaris que a la demanda o els interessos dels consumidors, tal com indicava fa poc temps el comissari Byrne.
• La necessària orientació o organització del mercat (per respondre als objectius d’interès general) promou la innovació (comissari Fischler) i, tal com podem observar, és la condició indispensable perquè les polítiques sectorials (agrícola, pesca, etc.) entrin en la via de la sostenibilitat o a vegades perquè puguin continuar funcionant.
• La qüestió continua sent saber com evolucionar des d’una economia dirigida per l’oferta a una economia que s’ocupi més de la demanda, i això implica sortir de la síndrome de les infraestructures que faciliten l’oferta.
• Hi ha punts d’acció clau en aquest procés d’evolució progressiva, com ara els preus justos (internalització de costos i senyals adequats al mercat), la fiscalitat correcta (no hi ha sostenibilitat sense una bona fiscalitat, que carregui o desgravi sobre conceptes d’eficàcia i contribució al desenvolupament sostenible), la millora en la productivitat de recursos (avantatge competitiu de la Unió Europea sobre els Estats Units i encara no manifestada del tot), les polítiques de qualitat amb distinció de prestacions sostenibles, etc.
• Hi ha punts que apareixen més febles en aquesta necessària transformació dels models de producció i consum; se cita els consumidors, ja que no es troben mecanismes que premiïn a curt termini (mancats de preus i fiscalitat justes o ajustades) el consum sostenible (Fòrum ECOSOC, del 4 d’octubre), i, d’una manera molt marcada, les limitacions en la capacitat institucional (WBCSD, B. Stigson), que serien més determinants que les barreres tècniques o de disposició empresarial.
• Canviar les condicions del mercat interior sembla inevitable. Fins i tot es pot pensar en un nou llibre blanc, aquesta vegada per satisfer les necessitats reals dels consumidors i els ciutadans i d’una manera sostenible.
• I, finalment, aquesta visió ha d’incorporar també el «full de ruta» del procés i dels procediments institucionals de presa de decisions i de revisió de polítiques econòmiques i sectorials en l’àmbit de la Unió Europea (procés de Cardiff), i la seva imbricació amb l’agenda socioeconòmica (o de Lisboa) i amb la política ambiental com a tal (el sisè Programa d’Acció), tots plegats acollits sota el concepte marc i l’Estratègia Comunitària per al Desenvolupament Sostenible (o de Göteborg) i convergint en el temps dins del cicle anual de rendiment de comptes i de revisió de polítiques en cada cimera de primavera de la Unió Europea, bàsic per comprovar si progressem o no en la bona direcció, més enllà, però també, de l’increment del PIB.

Sentit de la direcció

La qüestió clau no és tant si la situació és molt bona o no com si progressem suficientment en la bona direcció, és a dir, en un desenvolupament més sostenible, i és en aquest sentit que ens ha d’ajudar aquest paquet d’«indicadors estructurals» que s’estan consolidant en l’àmbit de la Unió Europea per cobrir les dimensions social, econòmica i ambiental del desenvolupament sostenible. La seva evolució es recollirà en l‘Informe de Síntesi anual que es presenta a cada cimera de primavera de la Unió Europea. És bàsic per a l’anomenada governabilitat, ja que és l’instrument per avaluar la coherència i l’eficàcia de les polítiques i, a més a més, per assegurar la transparència, el control, la informació pública i fins i tot la participació pública o, si més no, dels grups més actius o interessats (stakeholders), per mitjà de mecanismes consultius previstos per la Comissió com ara l’anomenada Taula Rodona per a la Sostenibilitat. Aquest procés ens concerneix a tots; per exemple, veure si en termes ambientals la brúixola de la sostenibilitat ambiental mostra progressos en tots els aspectes clau o no.

Conclusió

És innegable que la Unió Europea té una agenda pròpia, abans i després de la Cimera, ben diferent de la dels Estats Units, per la qual cosa fer bons els resultats de Johannesburg depèn en gran manera de la Unió Europea. Sobretot de la seva capacitat per, en primer lloc, legitimar-se davant del Tercer Món sobre la base del procés propi emprès cap a un desenvolupament més sostenible, encara que sigui més intencional que real, però val més això que res; i en segon lloc i per damunt de tot, per donar resposta, encara que també sigui només intencional, a les dues grans reivindicacions dels països menys desenvolupats, reivindicacions que encara continuen pendents després de Johannesburg. La primera és l’accés als mercats, respectant i superant les concessions de Doha, i la segona, i més important, la de finançament del desenvolupament i la reducció de la pobresa, com ha reiterat el president de Sud-àfrica, Thabo Mbeki, en la cerimònia d’obertura de la Cimera. Per a aquest objectiu, els acords de Monter-rey -que de fet pràcticament intenten recuperar els nivells d’ajut oficial al desenvolupament que existien el 1992, quan es va celebrar la Cimera de Rio- són clarament insuficients i sobretot no entren en el desenvolupament de sistemes estables per aprovisionar d’una manera segura un veritable Fons Mundial, ja sigui per reduir la pobresa o per al desenvolupament. Només tindran entitat i capacitat si es planteja alguna fiscalitat global, o bé sobre els moviments de capital més especuladors (similar a l’anomenat impost Tobin) o bé sobre el comerç d’alguns recursos com ara els energètics, en particular els combustibles fòssils, o alguns carburants per al trànsit internacional, com el querosè d’aviació, tal com ja va proposar la mateixa Unió Europea el 1997.

La Unió Europea té una raó addicional per liderar aquest procés de canvi: l’oportunitat que li ofereix l’ampliació per fer d’aquest procés de desenvolupament accelerat d’una part significativa d’Europa un exemple de desenvolupament sostenible i que posaria els països candidats al capdavant en moltes àrees de la producció, els serveis i el consum responent a un salt qualitatiu, anomenat «salt de la granota» o leap froging, per al qual estan en millor situació, ja que han de renovar moltes de les seves infraestructures i capacitats productives i de serveis i ho poden fer amb molta tecnologia innovadora i sostenible! Seria la prova definitiva de la capacitat de lideratge de la Unió Europea.

Fuente: Forum de debat, Medi Ambient